IniciDestacatsCarme Tierz: “M’agrada pensar que els joves són inconformistes per natura”

Carme Tierz: “M’agrada pensar que els joves són inconformistes per natura”

Carme Tierz: “M’agrada pensar que els joves són inconformistes per natura”

Amb un atractiu nom es presenta a Barcelona RBLS, el primer festival de teatre per a joves, impulsat per un equip dirigit per la Carme Tierz.

Des de BUTAKA TEATRE JOVE conversem amb la Carme, llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), crítica teatral, directora durant anys de les revistes “TeatreBCN” y “TeatroMadrid” en les quals la informació dels escenaris de Barcelona i Madrid es combinava amb reportatges i entrevistes i investigació històrica relacionada amb el teatre, i que va rebre en tres ocasions el Premi Butaca al millor mitjà de difusió teatral

Actualment és directora de “Entreacte”, revista amb 25 anys d’existència, editada por la Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) Dona inquieta que gaudeix de la seva professió i impregna el seu voltant del seu entusiasme..

BUTAKA: Són rebels els joves?

CARME TIERZ: Haurien de ser-ho, la rebel·lia és l’antítesi del conformisme i m’agrada pensar que els joves són inconformistes per natura. De fet, penso que mai hauríem de deixar de ser rebels, inconformistes, lluitadors, tinguem l’edat que tinguem.

BTK: Pre-adolescents, adolescents, joves… diferents bandes d’edat i diferents necessitats, diferent grau d’implicació a la societat… Cóm veus l’evolució de les seves inquietuds culturals segons el pas de les diferents etapes?

CT: Ja se sap que fins a arribar a les portes de l’adolescència els seus usos culturals estan molt orientats per pares i mestres. Ara bé, tan bon punt en creuen el llindar… No és cosa de generalitzar, hi ha molts nois i noies amb prou inquietud cultural com per continuar explorant pel seu compte àmbits artístics, creatius. Molts d’altres, però, s’allunyen de museus o de teatres perquè els identifiquen amb els adults i pensen que no van amb ells. És una etapa, però si no aconseguim que mantinguin el contacte amb l’art i la cultura, superada l’etapa continuaran mantenint-se apartats.

BTK: Què pot aportar el teatre als joves d’avui dia, que viuen immersos en un món tecnològic?

CT: Emoció, veritat, contacte real. Beneficis intangibles però molt transformadors. A més, els pot ajudar a millorar la seva capacitat comunicativa, reflexiva i crítica, a millorar l’autoestima, a obrir-se al món (molt més que a través d’un dispositiu mòbil), a relacionar-se amb els altres, a gestionar situacions difícils del dia a dia, a aprendre a conduir-se en societat… A banda que els despertarà la curiositat per descobrir coses noves.

BTK: Sabem que hi ha tot un món d’arts escèniques per descobrir, però el gran repte és com captar l’atenció dels joves perquè s’hi endinsin.. Com i perquè ho fem?

CT: Com? Des d’un punt de vista mercantilista, si el que volem és convertir-los estrictament en consumidors de teatre hem d’utilitzar els canals que els són més familiars, bàsicament les xarxes socials. Però és molt més ric que s’hi capbussin a fons, que no es limitin a ser espectadors sinó que s’atreveixin a implicar-se, a actuar, bé sigui a través de tallers puntuals, de grups i escoles de teatre, etc. Que en comptes de ser un públic passiu siguin un públic amb criteri, perquè gaudiran molt més del fet escènic. I amb això contesto també al “per què ho fem”.

BTK: Si haguessis d’omplir els punts suspensius: els joves d’avui són més……..… que els d’abans.

CT: Jo penso que els joves d’avui i els d’ahir i els d’abans d’ahir són tots iguals, el que canvia és l’entorn, les circumstàncies que els toca viure. És evident que els joves de fa vint-i-cinc anys amb prou feines tenien ordinador a casa i quedar no era tan immediat i fàcil com fer-ho per whatsapp, però s’emocionaven igual que ara anant a un concert… Fins i tot podria ser que vagin al mateix! En la meva adolescència escoltava David Bowie o U2, igual que molts adolescents d’avui.

BTK: Parla’ns del Festival. Perquè RBLS?

CT: Perquè, posats a assumir el repte de buscar al públic adolescent-jove, vàrem pensar que la fórmula més engrescadora era fer-los un vestit a mida, un esdeveniment puntual en què fossin els protagonistes. Sense perdre de vista els beneficis (vitals, culturals) que els poden reportar les arts escèniques, hem defugit de l’aspecte exclusivament pedagògic per demostrar-los que el teatre no és un art per a adults, sinó que apel·la també als joves, que admet formats molt diversos, que poden integrar i conviure amb les noves tecnologies…

BTK: Com es va gestar el festival?

CT: La idea va sorgir durant un dinar amb un company periodista, Albert Miret, fa tres anys. En aquell moment, tots dos vàrem sondejar el terreny, vàrem picar a la porta d’algunes institucions, però no vàrem trobar el feedback desitjable i ho vàrem deixar córrer. Però passa que sóc tossuda de mena i em vaig entestar en tirar-lo endavant; l’Albert es va fer a un costat perquè té altres projectes personals en marxa i jo vaig repensar-me el festival, fa un any i mig vaig reprendre la peregrinació per entitats públiques i privades et voilà!, aquí som ara.

BTK: Parla’ns del teu equip.

CT: Som un equip petit però molt batallador. Hem hagut de picar molta pedra (encara ho fem), però els obstacles no ens han descoratjat. El cor de l’equip el formem tres dones, Gisela Juanet, productora amb molta empenta i una experiència valuosíssima, que mai no perd el somriure, la Rosa Isart, dramaturga, gestora cultural i optimista irredempta, que quan cal posa el punt de sensatesa que em falta a mi, i jo mateixa, que no he renunciat a aquest somni malgrat haver passat per un moment personal complicat. Més recentment s’hi ha sumat un cap de premsa, Rubén Garcia, i la community manager, Nima Pujol, que aporten idees noves i fresques, dos dissenyadors que proven que el disseny gràfic, diguin el que diguin, és un art (Luís Estevão i Elena Santamaría)… Se’ns va quedar pel camí l’Anna Molins, també gestora artística i una crac, però que per agenda no va poder assumir la feina. És un privilegi formar un equip de zero que funciona tan bé, sense comptar els “espontanis” que ens ajuden en les tasques més diverses…

BTK: El Centre Cívic Can Felipa i la Sala Beckett… còmplices?

CT: Totalment. A Can Felipa, la Dolors Pedemonte, directora de l’equipament, i l’Olga Fusté, responsable d’arts escèniques, han jugat un paper clau perquè RBLS es faci realitat. Implicació absoluta, facilitat de feina… De debò, sense elles no hauria estat el mateix. I a la Beckett, que de seguida va dir que sí a RBLS, l’Aina Tur ha portat les regnes de la negociació d’espais, horaris i altres assumptes amb una disposició absoluta, mirant sempre d’ajudar-nos. Hi ha hagut complicitat, molta.

BTK: Quin es el format del festival?

CT: Comença amb una activitat fora del marc del festival-festival però que per a nosaltres té la mateixa rellevància: la I Trobada RBLS Joves i Teatre, adreçada a professionals de l’educació, les arts escèniques i la cultura en general que tindrà lloc el 15 de novembre a la seu de SGAE Catalunya –la Fundació SGAE ha estat una altra còmplice de pes. Un espai d’intercanvi teòric i pràctic al voltant del teatre per a joves. A la Beckett hi haurà un espectacle i un taller, i a Can Felipa la resta de programació, inclosa la presentació d’un projecte escènic comunitari a càrrec de TRANSlab./Marta Galán, a més de tallers, jocs teatrals, espai per a ràdio online i youtubers…

BTK: Què en destaques?

CT: Tot. Com he dit abans, volíem descobrir al públic jove un teatre que s’escapi del concepte estàtic i antic (i erroni) que en té, per la qual cosa hem triat un espectacle vital, intens i envolvent per començar (Like si lloras, de Col·lectiu VVAA), un itinerari de microteatre (Píndoles), teatre de text que planteja una ciència-ficció distòpica (iMe, de Roc Esquius i la Cia. DARA), improvisació + música + festa (Assajar és de covards, de la Cia. Casa Real), teatre comunitari (En resistència, de la Marta)… I integrem dues propostes d’Escena Can Felipa, una instal·lació performance (Membrana màgica, de Sachiko Fullita) i titelles de Lorca (La traagicomedia de don Cristóbal y la señá Rosita, de L’Excèntrica). Tot diferent, tot engrescador. Sense comptar amb els tallers, de musical, de moviment o d’improvisació i tècniques interpretatives, els jocs de Recomana.cat, el Tast Cultural d’ENDINSART… O l’espai bar, gestionat per la cuina comunitària de Mescladís.

BTK. Gràcies Carme. Ens retrobem del 15 al 19 de novembre al Festival RBLS!

Compartir amb:
No hi ha comentaris

Deixa un comentari