Claqué o no: nova comèdia de Dara
Dara aquest estiu ens presenta una nova comèdia i ens l’expliquen així:
Una comèdia molt actual sobre les professions, vocacions, intuïcions i canvis de rumb laborals.
Canvia la societat, canvia la cultura, les generacions, tot canvia, i canvien també les maneres de veure i viure les carreres professionals. A Dara tornem a parlar de coses que estan passant ara, però que encara no tenen nom. I, com sempre, a ritme de comèdia. Aquest estiu volem parlar dels canvis que fem o que ens agradaria fer a la carrera en una batalla dialectal i un intent de ball frustrat entre la millor científíca i un reorientador laboral. Perquè de tota tragèdia, com ara decidir el teu futur laboral, en pot sortir una comèdia.
Del 17 d’agost al 17 de setembre al Teatre Tantarantana
La gent de NOVAVEU ja l’ha vist i n’han fet aquesta crítica:
Claqué o no és un diàleg al voltant de les aptituds, la vocació i la consecució de la felicitat. Planteja una societat poc més organitzada que l’actual, en la qual un sistema rígid de test dirigeix el futur professional des de la infantesa. Segons com, més d’un agrairia aquesta clarividència que sembla oferir l’organisme plantejat, en contraposició amb la incertesa i el munt de possibilitats inaccessibles de dia d’avui. Sigui com sigui aquesta és la petita bomba que, en un racó amagat, proposa el cicle de companyies El Cicló, que sovinteja titulars que remouen els nous adults del segle XXI.
La clau de l’obra l’aporten dos actors molt ben compenetrats, amb personatges completament diferents que de seguida queden clars. Mentre bromes picardioses ensabonen una innocent xerrada per convertir-la en agressives amenaces, els sí rotunds i els no rotunds veuen innegable el fracàs. Aquest és el pretext per despertar l’aversió entre antagònics damunt de l’escenari. Potser la proposta juga un pèl massa a extrems i el públic veu els protagonistes allunyats en un primer moment. Tot és, però, l’excusa per deixar al descobert no una crítica, sinó una reflexió sobre incògnites com ara si la satisfacció laboral és el fonament de la felicitat, o bé si la vocació ha d’anar lligada a les habilitats de cadascú.
A tall de compliment, Claqué o no s’adhereix a la moda d’acostar l’espectador a l’escenari, que es divideix en tres per deixar una mostra de carrer barceloní entre dues grades inquisidores. No és convencional precisament perquè llueix per la seva invisibilitat. Per altra banda, en l’espectacle es fa latent la forta coordinació entre tots els membres de la companyia, que poden lluir amb orgull la seva jove peça. En definitiva, un tema de debat en una societat a la recerca de l’eficiència que es transporta a l’escenari, precisament per donar a l’assumpte tan angoixant un respir que el teatre es permet oferir.
Judit Martínez Gili
@CritCultural